Audacity

El programa Audacity és una aplicació informàtica multiplataforma lliure, que es pot utilitzar per a gravació i edició d’àudio, fàcil d’usar, distribuït per llicencia GPL. És l’editor d’àudio més distribuït en els sistemes GNU/Linux.

Va ser creat a la tardor de 1999 per Dominic Mazzoni i Roger Dannenberg en la universitat de Carnegie Mellon. Va se publicat al maig del 2000 com un software lliure.

Característiques:

-          Grabació d’àudio en temps real.

-          Edició d’arxius d’àudio tipus: Ogg Vorbis, MP3, WAV, AIFF, AU, LOF i WMP.

-          Conversació entre formats d’àudio.

-          Importació d’arxius de format MIDI, RAW i MP3.

-          Edició de pistes múltiples.

-          Afegir efectes al so (eco, inversió, to, etc.)

-          Possibilitat d’usar plug-ins per a augmentar la seva funcionalitat.

Considero que l’Audacity és un programa molt útil a l’hora de retocar cançons, i incorporar-li veus o alguns tipus de sons. En el meu futur com a mestre el podria utilitzar per gravar diferents sons i que els nens els reconeguessin.

La digitalització i els conceptes bàsics d'imatge digital

La digitalització consisteix a convertir la informació en seqüències numèriques que poden ser tractades per un ordinador. Aquest procés s’anomena codificació, és a dir que l’ordinador codifica la informació que rep.

Tota la informació que posem a l’ordinador es converteix en un arxiu que es queda a la targeta de memòria. Aquest arxiu és una seqüencia de ‘1’ i ‘0’, és a dir d’un codi binari (dos nombres), que nosaltres no ho podem veure. Per cada píxel o so hi ha un codi binari diferent.

Podem digitalitzar imatges, sons, vídeos, etc. i convertir-los en ‘‘arxius’’ que serveixen per transmetre  a través de xarxes de comunicació , es pot reproduir sense pèrdua de qualitat, es pot emmagatzemar ocupant un espai mínim. La informació que obtenim es pot manipular molt fàcilment.

El fet en que el text, el so, la imatge, etc. els podem utilitzar amb l’ordinador és el que permet parlar de multimèdia, d’interactivitat i d’hipertextualitat.

El mapa de bits és un tipus d’imatge que es composa en una àrea rectangular a partir d’una  matriu de punts (píxels). Els píxels són la unitat mínima que mesura una fotografia.
Les imatges vectorials que són aquelles que la imatge està composada per vector creats a partir de parelles de punts. Molts programes incorporen eines de disseny vectorial.

Les imatges de mapa de bits es generen amb una càmera de fotos o escàner, i es manipulen amb programes lliures com el Gimp o Photosho Adobe.

Característiques bàsiques d’imatge digital

-          Grandària: Fa referència a la quantitat de píxels de la imatge. Normalment es mesura amb la quantitat de de píxels horitzontals multiplicats pels píxels verticals que té.

-          Pes: És el que ocupa la imatge en memòria. El pes es mesura en Bytes o MegaBytes. Les mides habituals per al blog han de ser d’una base entre 400-450 píxels, i l’alçada sempre dependrà de la base. Una imatge que pesa molt pot arribar a trigar a aparèixer ja que te bastant pes.

-          Profunditat del color: fa referència al nombre màxim de colors que pot tenir les imatges. Una opció que hi ha és jugar amb tres colors (vermell, blau i verd).

-          Resolució: És la relació que i ha entre el nombre de píxels i l’espai físic que ocupa. Es mesura en píxels per polsada o ppp, que esta condicionada a les possibilitats del propi medi físic (pantalla, paper...). Les càmeres digitals que tenen més resolució, la seva imatge  ocupa més.

Normalment, avui dia les fotografies les podem seleccionar i esborrar, sempre les guardem en un suport físic o també es poden imprimir com es feia abans. Per emmagatzemar-les s’ha de triar un format d’arxiu (jpg,gif...), que cada un té característiques diferents.  Segons el format de les imatges alguna persona no ho podrà obrir, però habitualment no passa.

Per tant com a mestres hem de saber tot el que comporta el món digital, i saber-ne totes les saber característiques. 

Programa GIMP

GIMP és un programa d’edició d’imatges digitals en forma de mapa de bits, tant dibuixos com fotografies. És un programa lliure i gratuït. Forma part d’un projecte GNU i esta disponible sota la Llicència pública general de GNU.

És el programa de manipulació de gràfics disponible en més sistemes operatius.

La interfície de GIMP esta disponible en diferents idiomes: espanyol, alemany, anglès, català, gallec, eusquera, francès, italià, i més.

Avui a classe teníem que modificar dues imatges: una teníem que fer desaparèixer un banús, en una altra retallar la imatge i en l’última fer desaparèixer els colors excepte el barret que duu el nen. També hem tingut que modificar la mida de cada imatge amb una base d’entre 400 i 450. Gràcies a les diferents eines que té aquest programa he pogut fer tot el que havia demanat la professora.

imatge principal del banús (400x300)

imatge modificada 

(petita part retallada)

imatge modificada (eliminació d'un banús)

imatge principal del Johan (400x300)

imatge retocada (barret de color i la resta en blanc i negre)

En la meva opinió crec que és un bon programa per retocar imatges que no siguin per publicitat, sinó per un ús bàsic. Tot hi encara crec que ni han molts programes com aquest i més sencills o més complicats d'entendre, per tant cadascú utilitzara el que millor li vagi i el que millor entengui per retocar fotografies.

El so i la seva intensitat

El so es una sensació auditiva. L’orella humana és un òrgan complex que recull les ones sonores i les transforma en impulsos nerviosos. No tots els sons es poden oir. L’oïda humana té uns límits (llindars) relacionats amb freqüències i intensitat: el llindar inferior és el de 20 Hz, i el superior el de 20.000 Hz. Els sons de freqüència superior a 20.000 Hz s’anomenen ultrasons.

Els llindars varien segons l’espècie que pertanyem, per exemple els éssers humans perden les freqüències agudes quan van augmentant els anys.

La percepció de la intensitat del so depèn de la distancia, és a dir que quan més lluny estigui el focus emissor més baix sentirem el so.

A continuació podeu interpretar quina sensació donen els diferents decibels:

-          Silenci (0-5 dB)

-          Poc audible (15-40 dB)

-          Moderat (45-75 dB)

-          Fort (80-100 dB)

-          Molt fort (115-130 dB)

-          Llindar de dolor (130-140 dB)

-          Perill per a l’orella (150-160dB)

Per tant, el valor mínim possible és de 0 dB en el llindar d’audició, i en el llindar de dolor el valor màxim quan la intensitat del so provoca dolor (de 120 a 140 dB).

Cal tindre en compte que una febre alta o un impuls de so a un nivell alt poden matar moltes cèl·lules. Les freqüències altes són les primeres afectades. Per aquest motiu molts joves, entre 14 i 17 anys, tenen problemes auditius. Això es degut al soroll urbà i prendre hàbits de risc (escoltar la música en un volum bastant alt, la musica de les discoteques, la contaminació acústica).

A Espanya no hi ha cap llei que prohibeixi escoltar musica des de els auriculars a un volum no adequat, en canvi en altres països ja existeix una llei.

El soroll és una mercaderia que es fabrica i es ven amb un cert propòsit, es tracti del que sigui. Las Voces de la Tiranía (profit de la dissonància) i los Templos del Silencio (sons notables per la seva escassetat) estan oposats totalment.

En la naturalesa no hi ha sons capaços de destruir l’audició. El disseny del paisatge sonor hauria desenvolupar-se si prestem més atenció al gran secret ‘a veus’ de la naturalesa i menys als circs de la civilització.

En l’últim mil·lenni la música ha format un crescendo continu. Actualment estem bastant a prop del límit de seguretat en el que poden ocórrer danys fisiològics. 

De les qualitats del so als elements interns de la música:

A partir d’aquí, voldria dir que molta gent no s’adona d’aquesta gran conseqüència per les nostres oïdes.  En la meva opinió tindria que haver una llei com la de França on es respectes la intensitat del soroll, ja que els afectats som nosaltres, els mateixos que hem construït aquest conjunt de sons.

Per tant, a partir de la informació llegida, estaré més alerta dels perills que poden causar-me ara i en el que em queda de vida. El conjunt de molts sorolls pot provocar la pèrdua de cèl·lules, per això hem de ser previsors i protegir-nos dels nivells alts de so.

La interactivitat

Els ordinadors són maquines per fer càlculs, textos, sons, imatges I per comunicar-se a partir d’Internet i a la interactivitat.

INTERACTIVITAT = relació que una persona té amb altres persones. També es refereix a la relació que una persona manté amb el medi o el context que l’envolta.

Per tant, podem dir que interactivitat és la capacitat del receptor per controlar un missatge no-lineal fins al grau establert per l’emissor, dins dels límits del mitjà de comunicació asincrònica (la comunicació no es produeix de forma simultània entre els internautes, però permet la constància de les interaccions virtuals).

La interactivitat no és el mateix que interacció. INTERACCIÓ = acció d’intercanvis de diàlegs, que realitza el subjecte amb altres subjectes, continguts, contexts, ... Pot aportar assoliment de la interactivitat o pot ser resposta a la consecució d’altres metes externes al subjecte com la integració a un grup social.

Hi ha maneres per organitzar i mostrar informació. Per exemple, fent que els conceptes siguin a llocs diferents, als quals s’hi arriba, si es vol, automàticament, a través d’uns punts de connexió.

Aquest va ser el model que va proposar Vannevar Bussh (nord-americà), a mitjans del s. XX, per millorar la comunicació científica. Va imaginar una màquina per posar-ho en pràctica.

Segons Bush, calia operar com la ment humana, per associació d’idees. Encara que la tecnologia d’aquella època no permetia fer-la realitat.

Els ordinadors, que acabaven d’aparèixer, eren bastant cars, complicats d’utilitzar i només entenien de números.

A mida que passava el temps, això va canviar. Els ordinadors van començar a treballar amb textos, i més endavant amb sons i imatges.

Ted Nelson (nord-americà) va elaborar un projecte (Xanadú) que ha passat a la història, ja que era una xarxa com internet però trenta anys abans. Xanadú no va arribar a fer-se realitat, però si va donar lloc a diverses innovacions.

Per exemple, la paraula hipertext per designar el nou model de la informació relacionada, i per extensió la paraula hipermèdia quan hi ha text, sons, imatges i animacions. En la hipermèdia, els elements ( o nusos) es relacionen entre si, mitjançant enllaços.

Tot té forma de xarxa que es pot connectar amb altres xarxes.

Les idees eres bastant clares, però faltava la tecnologia que les suportés. Aleshores un equip d’investigadors (liderat per Douglas Engelbart) va fer un conjunt d’invents crucials. El ratolí, per exemple, un dispositiu que permetia una comunicació d’anada i de tornada amb l’ordinador, una comunicació interactiva.

Englebart va definir la manera de com s’havia de produir la comunicació interactiva: a base de grafismes i símbols visuals.

Els primers programes interactius o hipermèdia van aparèixer als anys 90 sobre CD-ROM, un suport capaç d’emmagatzemar una quantitat d’imatges i música.

Els programes interactius que van tindre més impacte van ser els videojocs. En poc temps es van convertir en un entreteniment de gran consum.

Amb un suport com el CD-ROM, la interacció és d’una persona amb ella mateixa. Però amb la xarxa Internet les possibilitats es multipliquen: la interacció es pot realitzar amb altres persones (intercanviant missatges, treballant en equip, compartint interessos, etc.).

La interacció té aplicacions educatives, lúdiques, socials i comercials. La clau d’un interactiu és la interfície, que és conjunt de grafismes i d’opcions que fan possibles el diàleg entre la persona i l’ordinador. Una bona interfície convida a interactuar, no només a mirar, i procura que l’experiència interactiva sigui senzilla i intuïtiva.

A continuació us deixo un vídeo explicatiu (estret de edu3.cat):

Per molt que ens ho donin tot fet, hem de saber com va aparèixer la tecnologia, per tant cal tenir una mica de idea com han evolucionat els ordinadors en el pas dels anys, tot ha estat a una evolució molt ràpida de la tecnologia. I gràcies a aquesta tecnologia podem comunicar-nos, i fer ús de molta varietat de tecnologia.

Creative Commons i Copyleft

CREATIVE COMMONS

Les presentacions que estan publicades a Internet són accessibles per a tothom i poden afegir comentaris. Per això existeixen les Creative Commons, on la gent pot reutilitzar el material i crear-ne un de nou. Creative Commons és una organització dedicada a promoure l'accés a la cultura i a una major flexibilització de les lleis de propietat intel·lectual.

La idea és que una persona que vulgui distribuir en Internet la seva obra lliurement tingui una protecció  legal per fixar amb claredat quins usos permet de les seves obres i quins prohibeix.

Molts autors que llicencien el contingut textual de la presentació desconeixen que les imatges, els gràfics i altres elements utilitzats tenen drets de propietat intel·lectual. Els autors no poden llicenciar materials en que no tenen drets. És a dir que les imatges i il·lustracions llicenciades en Creative Commons poden ser utilitzades segons la llicència o el permís de l’autor.

Per tant, amb una llicència de Creative Commons podem copiar, distribuir i comunicar públicament l’obra i transformar-la per fer unes obres semblants (citant l’autor).

Condicions d’una llicència de Creative Commons

Reconeixement (Attribution): En qualsevol explotació de l’obra autoritzada per la llicència caldrà reconèixer l’autoria.

No comercial (Non commercial): L’explotació de l’obra queda limitada a usos no comercials.

Sense Obres Derivades (No Derivate Works): L’autorització per explotar l’obra no inclou la transformació per crear una obra derivada.

Compartir Igual (Share alike): L’explotació autoritzada inclou la creació d’obres derivades sempre que mantinguin la mateixa llicència en ser divulgades.

Tipus de llicències

-          Reconeixement: Permet una obra i comercialitzar-la.

-          Reconeixement – NoComercial: Permet adaptar una obra però no esta permès comercialitzar-la.

-          Reconeixement – NoComercial –CompartirIgual: No permet l’ús comercial de l’obra original ni de les derivades, aquestes només es podran distribuir amb la mateixa llicència que l’original.

-          Reconeixement – NoComercial –SenseObraDerivada (by-nc-nd): No permet comercialitzar amb l’obra original ni fer adaptacions.

-          Reconeixement – CompartirIgual (by-sa): Permet la comercialització de les obres originals i derivades sota la mateixa llicència que l’obra original.

-          Reconeixement – SenseObraDerivada (by-nd): Permet la comercialització de l’obra original però no la generació d’obres derivades.

Quan es fa l’elecció, obtenim la llicència expressada de tres formes:

·         Commons Deed: és el resum del text legal amb tots els icones rellevants.

·         Legal Code: és el text legal complert en què es basa la llicència.

·         Digital Code: és el codi digital, que pot llegir la màquina i serveix perquè els motors de cerca i altres aplicacions identifiquin l’obra i les condicions d’ús.

COPYLEFT

Més endavant neix el copyleft com a oposició a "copyright" (dret de còpia) i significa que no es restringeix la còpia, però  s'especifiquen els termes en què es permet distribuir l’arxiu, usualment amb total llibertat o amb restriccions.

"Free" no significa "gratuït", sinó "lliure" (de lliure distribució). És possible vendre un treball amb llicència copyleft i permetre que es pugui copiar sense límits. 

El treball de la Cultura Lliure ha estat realitzat en grup, i encara que a mi només em tocava una part he llegit les altres parts per poder assabentar-me millor de les llicencies i els permisos que dona l’autor d’una pàgina. 

Google Docs

Principalment per poder utilitzar el Google Docs s’ha de tenir un compte de gmail.com.

Aquest programa esta basat en Web, i serveix per crear documents en línia amb la possibilitat de col·laborar en grup. Inclou: un processador de textos, un editor de fulls de càlcul,  un programa de presentació, un editor de formularis destinats a enquestes.

Google Docs permet que els usuaris de telefonia mòbil puguin navegar per els seus documents d'aquest programa. Els usuaris poden veure i des de fa poc poden editar els documents. Existeix una versió de Google Docs per a l’ iPhone que inclou la funcionalitat i edició de presentacions.

Hi ha certs límits al manejar documents per cada compte. Els documents de text poden tenir fins a 500 KB més 2 MB per a imatges incrustades. 
A continuació, us deixo un videotutorial per activar l'aplicació de Google Docs en el vostre compte: videotutorial.

El Google Docs em sembla una programa bastant útil, ja que no sabia de la seva existència ara podré modificar treballs amb les companyes estan cadascuna a casa seva, sense tenir que fer ús de Penn drive. Crec que conèixer aquest nou programa m’ajudarà per als meus pròxims treballs amb grup.

El PowerPoint

A partir de l'escrit de Jordi Simón i Llovet sobre el bon ús del programa PowerPoint he recollit les següents dades:

El PowerPoint és un programa dissenyat per fer presentacions pràctiques amb un text esquematitzat fàcil d'entendre, animacions de text i imatges, imatges predissenyades o importades des d'imatges de l'ordinador.

Els documents de PowerPoint poden tenir tan avantatges com inconvenients. En l’ús tradicional dels PP, el professor ha de transmetre, de la millor manera possible, a l’alumne els coneixements.
Aquest programa de presentacions té característiques positives(+) i negatives(-):

+ Els documents de PowerPoint permeten estructurar el discurs amb alta precisió en entorns molt formals. En aquestes presentacions es poden incorporar imatges il•lustratives, so, vídeo, etc. perquè així l’alumne té més facilitat per prendre apunts ja que té una pantalla de guia. Al fer ús d’una gamma variada de colors i formes, es mostren els diferents significats dels continguts.

- El desavantatge principal es que s’estableix un discurs transmissiu i seqüencial entre l’orador i el públic. L’orador normalment llegeix la pantalla i l’alumne, a diferent ritme, va llegint les diapositives, i a partir d’aquí s’estableix un doble discurs. Al haver massa informació en les diapositives no deixa llegir amb claretat. Els colors ja no segueixen cap ordre estètic i hi ha abús de sons que es repeteixen. No es bo que hi hagin molts efectes ja que distreuen bastant i el públic no es fixa en la presentació. Amb un mal sistema de projecció els alumnes es cansaran ràpidament de la vista i deixaran de prestar atenció.

Els elements que consten en els programes de creació de presentacions són: les diapositives, les transicions, les animacions i les accions.

En les diapositives col•loquem textos, vídeos, imatges, etc. Tot el conjunt de diapositives sumen una única presentació. Les transicions són l’efecte visual i/o sonor que trobem en les diapositives. Les animacions són l’efecte visual que s’estableix als objectes, impliquen un ordre cronològic en la diapositiva. I les accions són un conjunt d’instruccions que executem quan fem un clic o passem el ratolí per sobre d’un objecte.

Finalment vull dir que el PowerPoint es va crear per a fer un ús creatiu de les presentacions com una innovació a les aules. Aquesta eina la he vista bastants cops al llarg dels meus estudis, i per fer una bona presentació crec que és essencial tenir un PowerPoint ben fet.

nouBLOG!

Avui començo amb el blog, espero que us agradi i gaudiu molt.
Benvingudes noies d'Educació Infantil!